Què és Quatremesuna?
         Bé, vam decidir posar-li aquest nom al grup perquè quan vam començar a preparar el que ha estat el nostre primer muntatge érem quatre nois i una noia. Així de senzill. Ara, en canvi, ja som més gent i no hem canviat de nom. Hem preferit deixar-ho així, com una mena de record de quan va començar tot.

Des de quan funcioneu?
         La companyia es va crear al gener del 2004. Es va fer propaganda perquè la gent conegués la seva existència al Col·lectiu i s’hi pogués apuntar. Al començament ens van visitar un fotiment de persones que hi estaven interessades, bé perquè ja havien fet teatre abans, bé perquè sempre els havia fet gràcia això d’actuar i ara volien intentar-ho. Com és habitual en aquests casos, molta gent va anar deixant-ho per raons personals durant els dos primers mesos, fins que, al capdavall, vam quedar els cinc que vam seguir endavant.

Com us organitzeu?
         Entre nosaltres, i una mica també a la manera del Col·lectiu, tot es fa de forma assembleària. Qualsevol idea és atesa i valorada per tots. Veiem que aquesta és la millor forma d’enriquir la nostra feina i les produccions que anem tirant.
         Malgrat això, jo m’encarrego de la direcció escènica i de la companyia, en què, ara mateix, hi ha dues actrius, quatre actors i dos nois més que s’encarreguen de la part tècnica. També comptem amb la col·laboració especial de l’actriu Susanna Barranco, que ens ajuda amb una visió més professional.

Quins eren els vostres objectius?
         Des que vam començar únicament n’hi ha hagut un: donar la possibilitat d’actuar —o participar de qualsevol altra manera— dintre d’una producció teatral a qui ho desitgés. Volíem crear l’espai, tan físic com humà, perquè la gent que volgués pogués sortir-se’n per si mateixa en el joc teatral. És una experiència que tots els que la coneixen saben que enganxa. De l’armari cal sortir-ne, però també està molt bé sortir de les altres petites capses —o no tan petites— en què vivim ficats. I, és clar, tot això ho hem muntat aquí al Col·lectiu Gai de Barcelona perquè volíem desenvolupar una sèrie de creacions teatrals que tinguessin en compte la nostra perspectiva homosexual. Qualsevol persona està convidada a participar-hi —com de fet ja ho fa gent que no pertany a l’entorn gai— sempre que comprengui i accepti aquesta sensibilitat.

Als que varen veure la vostra primera representació els va agradar l’adaptació maribollo de l’obra d’Eloy Arenas?
         Sí, moltíssim. Encara que haig de reconèixer que el que els va agradar va ser el nostre muntatge i la nostra interpretació molt més enllà de les petites variacions que havíem introduït en l’obra. Aquesta és una obra de caràcter humorístic, i així l’havíem preparat, però ens van sorprendre molt les freqüents interrupcions i les rialles de la gent. Quan vam acabar la representació, i abans de parlar amb els amics i la gent que ens esperava, ja sabíem que havia estat un èxit. Per a molta gent del grup aquesta ha estat una experiència importantíssima i molt satisfactòria.

Com ho vau planificar?
        Simplement vam canviar aquelles dades o escenes que ens venia de gust de fer d’una altra manera. Per exemple: un personatge masculí, casat i amb filles va ser substituït per una noia que vivia amb la seva companya i les seves filles. Aquest canvi, que no afecta gens ni mica la trama de l’obra, es converteix en una escena altament reivindicativa per l’absoluta naturalitat amb què apareix.

Per què heu escollit aquesta obra?
        Primer de tot per la seva estructura. Són cinc escenes que han de ser interpretades per una parella en cadascuna. Això em permetia poder adaptar el treball a la gent que realment anés quedant durant la formació i la consolidació del grup sense que això posés en perill la marxa del projecte. Després, és clar, aquesta obra ens agradava perquè les seves escenes estan dissenyades per crear el desconcert i la confusió de qui les veu. Ens va agradar molt fer una obra que, encara que no tenia una temàtica estrictament homosexual, proposava situacions que a qualsevol podria resultar-li estranyes, si més no perquè representen situacions gens habituals. Crec que aquesta obra és un excel·lent exercici d’humor intel·ligent al voltant del que resulta inevitable i necessari quan dues persones o dues comunitats han de conviure en un mateix espai: necessiten entendre’s.

Explica’ns el secret de com gent tan diversa s’ajunta en un grup tan divertit.
        Per l’entusiasme. Tota la gent que ara mateix formem part de la Companyia tenim en comú aquesta passió per actuar o col·laborar en una obra de teatre. Tothom espera els dies d’assaig perquè per a nosaltres és un plaer. Per a mi aquesta és una qüestió fonamental. De fet és l’únic requisit que exigeixo a qui em demana entrar en el grup. Si no ha actuat mai no té cap mena d’importància, si li fa vergonya o creu que no se’n sortirà, nosaltres ens encarreguem que a poc a poc s’hi vagi ficant, però el que és imprescindible és que tingui la voluntat molt clara de participar, d’assistir a tots els assaigs i de fer tot el treball que calgui perquè l’espectacle tiri endavant.

I per al futur, què?
        Doncs ara mateix estem preparant una performance fantàstica que ens han encarregat per a la festa de les jornades del 25è aniversari de l’Infogai del 13 de novembre. Com que aquestes jornades van al voltant de com apareixen en els mitjans de comunicació les notícies sobre homosexualitat, hem creat una petita sorpresa que es dirà: “Se’ns pixen a sobre... i diuen que plou!”. Després d’això començarem a preparar el nou muntatge d’aquest any, que consistirà en un cabaret força singular, amb números d’humor, titelles poètics, balls siderals, prestidigitacions defectuoses i tot el que se’ns vagi acudint. A més a més, estem en contacte amb uns quants teatres de petit format de Barcelona i rodalia perquè ens programin l’obra Entiéndemetúamí durant aquesta temporada.

Entrevista realitzada per Àlex vilardell.