Després d’haver assolit la teòrica igualtat de drets amb el matrimoni gai i l’adopció, ens trobem que la principal reacció o conseqüència ha estat un desplegament homòfob recalcitrant per part de la jerarquia eclesiàstica i la dreta més rància. Sí, tot plegat ha fet sorgir una homofòbia molt violenta. Això ens ha dut a qüestionar-nos el paper de la lluita col·lectiva des de les associacions, que haurà de replantejar-se. Així, hem arribat a la conclusió que, a banda de la lluita des dels col·lectius, ara toca la lluita individual, baixar a la arena i torejar el brau homòfob en una lluita cos a cos.

         Què sents quan estàs al bar i a la taula del costat fan un acudit homòfob? I quan un company de feina desacredita una proposta dient que és una “mariconada”? I quan vas pel carrer i sents un comentari despectiu sobre una persona que potser és lesbiana, gai o transsexual? I quan vas amb la teva parella o un “ligue” pel carrer i no t’atreveixes a mostrar l’afecte en públic en funció d’on estàs? O, ho fas i ets objecte de mirades o d’insults. Què sents? Què fas? I, què t’agradaria fer i no fas?

         La vida quotidiana està plena de situacions en la que ens estem posicionant com a gais, lesbianes o transsexuals davant d’un insult, un comentari o una mirada. Contínuament ens estem posicionant, encara que no en siguem conscients. Podem reaccionar amb humor, amb enuig, amb ràbia, explicitant indiferència o... callant. Perquè no actuar o no dir res també és una forma de prendre posició: la d’acceptar que es continuïn produint aquestes situacions degradants.

         Hem començat preguntant-te què sents, perquè entenem que és la base. Però, avís per a mariques despistades: el que sentim és fruit d’una llarga trajectòria d’actes humiliants, d’insults i de pors i, producte d’això, ens arribem a negar el patiment o la ràbia que ens produeixen les paraules o els comentaris homòfobs.

         El que sentim també ho podem treballar políticament: podem decidir que no volem sentir més acudits, comentaris i paraules homòfobes en el nostre entorn. On posem el llistó del que no estem disposats a admetre com a col·lectiu ens indica la força i el respecte que ens tenim a nosaltres mateixos. Perquè es tracten de respostes individuals que ens configuren com a col·lectiu.

         Les targetes que hem editat, inspirades en les de l’artista Adrien Pipper, volen posar sobre la taula la importància de no quedar-nos amb la ràbia o el dolor que ens produeixen els comentaris que sentim massa sovint. Per Pipper, l’objectiu de les targetes és retornar el malestar que et genera un comentari aliè, no quedar-te’l a dins. Per l’artista, l’objectiu no és convèncer a la persona que ha fet el comentari ni demanar la seva aprovació. Es tracta, d’una banda, d’evidenciar-li que el comentari t’ha ofès i, de l’altra, que no et quedis tu amb el malestar per no haver actuat.

         Aquí tens les tres targetes disponibles per a que vegis com son i que t’en imprimeixis la teva si vols. Si es així, només has de clissar sobre la targeta i s’et obrirà una finestra des d’on la podràs imprimir.