Et presentes Paula?
Sóc la Paula Rodríguez, argentina i sóc una activista contra el sistema capitalista i patriarcal. No em defineixo com a transsexual sinó com a persona. Sempre m’he sentit dona. Els altres m’ho qüestionaven, em deien qui era jo, i això feia que jo mateixa m’ho hagués de qüestionar. Als 20 anys vaig començar la lluita activista amb feministes lesbianes i amb transsexuals, que a l’Argentina s’anomenaven “travestis”. Travesti era un insult, com marica. Nosaltres ens vam apropiar aquesta paraula per donar-li un altre sentit i construir una identitat des d’una paraula insultant. El diccionari diu que un “travesti” es un home que es vesteix de dona, un transformista. Per transsexual entén una persona que traspassa el sexe. Nosaltres no demanem que ningú digui qui som, ni un diccionari, ni la Reial Acadèmia de la Llengua Española, ni cap metge.
En tu convergeixen moltes posicions que mires de viure políticament. Com vius la connexió de totes aquestes posicions en la militància política?
Vinc d’un moment de la meva vida en el que no volia saber res de la lluita política. La meva vida anava malament i estava ja cansada d’escoltar ”molt bé el teu discurs, ets superconscient políticament”, però jo estava treballant al carrer de prostituta...i a mi és una feina que no m’agrada. Odio les imposicions i jo, des dels tretze anys treballo de prostituta i es tracta d’una imposició perquè no he pogut aconseguir una altra feina. Aquí pel fet de ser immigrant, pel fet de tenir els papers com a noi, pel fet de ser travesti, encara ho tinc més difícil per a trobar una feina. Encara que no vulguis estar polititzada les teves accions són polítiques ho vulguis o no, la vida està polititzada, tot el que fas és política... Una mirada de despreci és també un acte polític. Si no prens partit quan un policia agredeix a una persona pel carrer també estàs fent una acció política: estàs donant suport a la violència policial. Llavors a l’Argentina vaig començar a participar en debats i xerrades sobre d’altres realitats socials com els fills de desapareguts polítics, Abuelas i Madres de la Plaza de Mayo, minusvàlids ...i em vaig adonar que la meva realitat era dura però no més dura que la d’altres. Jo comparteixo la lluita de les persones que lluiten per a acabar amb aquest sistema. A mi no em valen les persones que lluiten pels negres si es caguen en els mariques o si un marica lluita pels mariques però és un racista de merda. És una merda que un marica digui “si jo pogués casar-me, jo seria normal i no tindria cap problema amb la societat”.
L’experiència d’entrar en contacte amb d’altres col·lectius a vegades és complicada, no?
A l’Argentina tots els anys hi ha una manifestació que s’anomena la Marcha de la Resistencia, en contra dels segrestaments i les matances dels militars. La primera vegada que vam participar érem moltes noies transsexuals. La gent estava aterrida...els jubilats es volien morir! Érem vistes com un focus infecciós: quatre metres davant i darrera nostre no es volia posar ningú. Després d’aquesta primera marxa hi va haver intercanvis de realitats socials. Nosaltres vam exigir un reconeixement de la nostra lluita. Una persona que està lluitant per un canvi social ha d’estar involucrada i acompanyar altres lluites... és la única manera d’avançar cap a un canvi profund.
I sobre el treball sexual, com has viscut la politització d’aquest tema?
Em van demanar que participés en el sindicat de Treballadores del Sexe de Comissions Obreres. Vaig participar al principi, ara acompanyo la lluita però ja no en formo part. A mi el treball de prostituta no m’agrada, però vaig escoltar a les companyes que deien que els agradava fer de prostitutes i que per ser explotades preferien ser-ho per més diners. És un treball dur però tots els treballs són durs...i en la prostitució autònoma, al carrer, cada una hi va quan vol i és molt millor que haver d’acomplir horaris i ser maltractades pels empleadors. El que necessitem és un reconeixement del nostre treball: Seguretat Social, que si una està malalta pugui accedir a algun tipus de pagament o que les treballadores sexuals immigrants puguem regularitzar la nostra situació.
Sembla que la Generalitat vol prohibir la prostitució al carrer, quines conseqüències creus que pot tenir?
Si es persegueixen les companyes que treballen al carrer, aniran a refugiar-se als clubs. Els amos dels clubs s’enriquiran i els polítics que els ajudin també. Això és una màfia. També és molt important dir que quan es parla de prostitució es diu que moltes prostitutes ho fan per obligació. A l’hora de la veritat, la majoria de les que treballem al carrer no estem obligades, realment ho fem en plena consciència. No tinguem una posició victimista, és millor tenir una posició de lluita. Lluitem per les companyes que prenen la decisió de prostituir-se, no per les que estan esclavitzades. Justament al tenir uns drets, podríem denunciar la situació de les companyes que estan esclavitzades.
Una conseqüència de ser estigmatitzats, siguis marica, treballadora sexual o travesti, és que costa molt identificar-te amb els que comparteixes l’estigma. Com construïu la solidaritat com a treballadores sexuals per a aconseguir lluites polítiques conjuntes?
Considero que la prostitució és una identitat. Perquè és una forma diferent de viure la vida. La nostra perspectiva canvia degut al contacte que tenim amb els nostres clients. Entrem en contacte amb les seves misèries. Com a treballadora sexual he estat amb tot tipus d’homes: joves, vells, rics, pobres, prims, grassos...des de propietaris d’una cadena de televisió fins a paletes. I coneixem la realitat de cada persona. Una persona que paga pel sexe... per mi és una cosa molt forta, els éssers humans estem molt mancats d’afecte, d’amor, de sexe... En tot això que dic també hi ha una càrrega moral, jo tampoc me n’escapo. Hi han companyes que això ho han treballat molt bé i realment treballen en la prostitució perquè ho volen, i em sembla meravellós, però jo, la veritat, no ho puc superar.
Es percep solidaritat dintre del col·lectiu?
En el cas de les treballadores sexuals el que hi ha és molta por. Per exemple, jo no vull que em feu fotos, no vull que se’m vegi, a mi no m’interessa que ningús sàpiga estic fent de puta. No ho vull, no em dóna la gana. Perquè és una professió amb la seva càrrega moral i això suposa una càrrega a la vida quotidiana. I una té una parella, que potser ho sap, però potser els amics o la família no ho saben.
Quina relació teniu amb els “chaperos”?
La prostitució masculina i femenina no es barregen. Les noies de l’Est tampoc es barregen amb la resta. En canvi les espanyoles i llatinoamericanes sí que es relacionen.
I entre dones de naixement i travestis hi ha alguna separació?
A nivell d’espais de treball, sí. En el terreny personal, no. El client ja sap que va a un lloc perquè hi ha noies i que en va a un altre perquè hi ha noies amb “regalet”. Els clients diuen “avui tinc ganes de conyet, avui de culet, de cigala”.
Què et sembla la paraula “puta”?
Jo sóc puta i prostituta. Prostituta com a professional del sexe i puta perquè m’agrada. I és que m’encanta ser puta. És una cosa fantàstica. Com pot ser dolent disfrutar del teu cos i amb el sexe! Què vol dir puta? Una dona a qui li agrada el sexe.
En el fons es podria interpretar com un elogi...
Jo al meu nòvio quan estàvem follant li deia: “has visto que putita tenés?”. I ell em deia: “Paula, vos no sos ninguna puta para mi”. A mi m’agrada... És maco ser puta... però puta amb ganes, eh!
Voldries afegir alguna cosa més?
Crec que totes les persones hem d’aprendre a respectar les decisions dels altres. Hauríem d’aprendre adonar-nos que cada crítica que fem, cada mirada, cada observació sobre una persona, té a veure amb nosaltres mateixes. I que nosaltres estem “creuades” altres mirades...Hauríem d’aprendre a escoltar, a parlar. Perquè en el fons, el què estem buscant totes és ser una mica més felices. La prostitució no és una feina fàcil, però cap feina és fàcil, però prou de mirar-nos amb superioritat.
|