Coincidint amb la Nova Sinagoga i Centre Jueu de Berlín i dintre de la mateixa, durant diversos mesos del 2004, va haver diverses exposicions de cartells, fotografies i projeccions de films amb l’estrella de David estampada sobre el pompós títol “Pioners del Cel·luloide. Els jueus en el cinema de 1910 a 1925”.
Cert que Ernst Lubitsch i Max Reinhard, Erich Pommer o el Deustche Bank van ser responsables que Berlín tingués el seu Universum Film AG, mítics estudis coneguts amb el llegendari nom d’U.F.A., anys abans que existís cinematografia a Hollywood. Cert també que molts d’aquests directors, actors i tècnics de gran renom van ser perseguits, exterminats o obligats a exiliar-se. Per això Alemanya va contribuir, amb milions de marcs, a la creació de l’Estat expansionista i usurpador d’Israel, rescabalant igualment a tots els represaliats pel sagnant totalitarisme nazi... tots, exceptuant els quals van dur cosits les seves robes el Triangle Rosa i que van tornar a les presons a una Alemanya dividida en dues, però unides en la indignitat moralista punitiva contra tota persona que desafiés les normes heterosexistes.
I aquí és on vénen algunes preguntes: tots els jueus condemnats tenien exclusivament pràctiques heterosexuals? No es donava i es segueix donant aquest deu per cent de homoerotisme exclusiu? De no ser així, a què ve aquesta obsessió maniquea i malaltissa de la Bíblia per demonitzar ciutats com Sodoma i Gomorra?
Tot i que a els senyors del Centre Jueu de Berlín no els agradi, la sexualitat de gran part dels genis de l’Expressionisme i altres formes d’avantguarda del cel·luloide alemany i austríac, res tenia a veure amb els pusil·lànimes armaris. La República de Weimar va donar lloc i formes a la perversitat polimorfa, com és el cas de l’argument del “Gabinet del Doctor Caligari”, escrit pel poeta xec Hans Janowitz, de gustos refinadament uranites, que es va inspirar en uns successos esgarrifosos i verídics, en el qual una sèrie de crims sexuals ocorreguts a Hamburg i filmats en moviola, moltes dècades abans que es coneguessin les quals ara es denominen “snuff movies” i que Erich Pommer (tan ambivalent, sexualment, com Murnau o Sternberg) va reescriure, prèvia autocensura, barrejant el psicoanàlisi amb el comportament criminal que l’Estat alemany va tenir amb molts dels seus ciutadans, sent el Doctor Caligari l’alter ego de l’Alemanya del Kaiser i oferint la direcció a Robert Wienne, a 1919, director així mateix de Les “mans de Orlac” (1924), la vida de les quals aparentment monacal va ser posada en dubte per alguns companys de parranda, qui anys després, després de llargs i tortuosos interrogatoris en els calabossos de les S. S., van assegurar haver compartit luxúries efèbiques amb ell.
Friedrich Wilhem Murnau, amb una gran cultura multiforme, que anava de la música a la història de l’art, la filosofia, la literatura i l’art dramàtic (va ser alumne de Max Reinhard), homosexual obert i alliberat, que va fundar la seva pròpia productora el 1919 a fi de tenir un total control dels seus refinats films, desafiant a productors que desitjaven exercir de censors, roda a 1922 “Nosferatu el vampir”, adaptació lliure de Bram Stoker, per al qual va crear una atmosfera de decadència suprema, en la qual més que el vampirisme, importava la mort, com sublim obsessió, eliminant a Van Helsing com exterminador de vampirs, concedint a la dona, en un gest feminista que li honra, l’honor de derrotar a Nosferatu. Murnau va realitzar diverses obres genials, com “L’Últim” (1924), “Tartufo” (1925), “Fausto” (1926), sent el seu últim film l’excepcional “Tabú” (1930), la seva pòstuma i major obra mestra, en les quals la decadència i la modernitat, el vell i el nou, van units en trànsit cap a la transgressió artística, fent seva la màxima de l’Oscar Wilde de fusionar la vida i l’art en una Obra Mestre. Quant al seu professor, el mític Max Reinhard, va acabar en l’exili daurat dels EE.UU., amb una acadèmia de formació d’actors en declivi, enfront de la irresistible ascensió del Mètode Stanislavsky. Un jueu heterosexual de dubtós passat, doncs segons ha investigat Diana McLellan, era “vox populi” en el Berlín de finals dels 20, que la filla de Marlene Dietrich era una nena producte de la violació de Max Reinhard, pel que aquest la va admetre en la seva prestigiosa escola i la va promocionar teatralment en canvi del seu silenci. Ésser jueu implica ser anacoreta?
L’any 2004 també rellança en cinta restaurada “El testament del Doctor Mabuse” (1932) de Fritz Lang (que al principi anava a tenir l’explícit i profètic títol de “Els assassins estan entre nosaltres”), que suggereix amb un plantejament majestàtic que el Dr. Mabuse és un apologista de l’Imperi del Crim, de la desestabilització de la República de Weimar i que va espantar als gerifaltes nazis, mentre que es van veure reflectits en el cruel mirall del film, prohibint-lo sense pal·liatius. És una continuació de “Doktor Mabuse, Der Spieler” (1922) que, juntament amb “Els *Nibelungos” (1922-1924) i “Metròpolis” (1926) formen una espècie de trilogia d’exaltació del terror polític, de la violència exacerbada com panegíric d’una Alemanya terrorífica que estava oculta, com la seva “M., el vampir de Dusseldorf” (1931) que tracta d’un pederasta assassí, amb aspecte de desvalgut nen gran, la segona lectura del qual seria la caiguda d’un món de llibertats que s’enfonsava davant l’entrada a ganivet de l’ou de la serp nacional-socialista. La cruesa i la villanía dels seus films, inclosos els que va realitzar a Hollywood, com “Fúria” (1936), “La dona del quadre” (1944) o “Els subornats” (1953) eren anàlegs al seu comportament sexual, doncs diverses actrius van coincidir en qualificar-lo de sàdic i psicòpata sexual. Va tenir una gran mestra: la seva dona va ser una destacada dirigent nazi. Els no jueus tampoc són impoluts.
Altre geni indiscutible, inqüestionable i magnífic, tot i no haver contribuït amb la seva divina depravació en el cel·luloide germà és Erich Von Stroheim, qui es va reinventar a si mateix com un excèntric aristòcrata d’antiga soca, fill d’un alt oficial del Real Regiment de Dracs i d’una baronessa, companya de l’emperadriu d’Àustria, quan en realitat, Erich Oswald Stroheim, nascut a Viena en 1885, era fill d’un botiguer jueu i d’una extremadament submissa esposa, que va influir sobre el seu fill en l’avorriment del judaisme i en l’adoració a les hipnotizants parafílies, des de les més sofisticades i refinades fins a les més abjectes i execrables: sadomasoquisme, transvestisme, fetitxisme, coprofília i un llarg i fascinant etcètera.
La seva extranya escabrositat va entrar en antagonisme amb els usurers “mercachifles”, que no eren altres que els jueus de Hollywood, que van convertir la seva vida cinematogràfica en l’Infern de Dante. Stroheim va agitar com pocs, en una coktelera enfangada pels fangars més infectes de la societat puritana, totes les seves xacres i mesquineses, transformant en bellesa lírica el que a l’origen era un femer. Va començar des de baix: d’extra a figurant, d’especialista d’alt risc físic, a un petit paper en “El naixament d’una nació” (1915) de David W. Griffith i d’aquí a ajudant del mateix director en “Intolerància” (1916), un repàs a la Història, el fil conductor de la qual era un poema de Walt Withman, un dels versos del qual diu “el bressol es bressola sense fi, unint el present i el futur”. Des d’”Avarícia” (1917) fins a La “Reina Kelly” (1928) Stroheim es va imposar en les pantalles com la cinquena essència de la turbietat, ja que com actor era presentat com “L’home que a vostè li agrada odiar”. Va ser un director problemàtic que produïa crits de protesta entre els defensors d’una moral feixista, que tallaven els seus films i imposaven finals furibunds, com el de “Blind Husbands” (1918) en el qual el cadàver de Stroheim, en paraules de Román Gubern, en la seva “Història del Cinema”, és finalment llançat simbòlicament a una claveguera”. El mateix Gubern, en l’obra citada, assenyala que un crític de Photoplay, al contemplar “Esposes frívoles” (1921) va escriure indignat: ”un insult als ideals americans i a la feminitat”. A pesar de les crítiques i dels corts de censura, “el film es revelava com la més feroç i implacable acusació duta mai al cinema del tèrbol món de baixes passions que s’amaga hipòcritament sota l’oropel de les plomes, joies i uniformes del gran món, exposada amb el més violent naturalisme”.
Stroheim sempre va imposar a “les seves amistats particulars”, portades ex-professo de Berlín o Viena: transvestits, eunucs, sadomasoquistes i prostitutes professionals de la zoofília, que amenitzaven els rodatges, ensenyant de quina forma obstaculitzen tot tipus d’aràcnids pels seus múltiples orificis, provocant la nàusea i el rebuig dels més miserablement puritans descendents del Mayflower i els aplaudiments més entusiastes dels seguidors del Diví Marquès, de Sacher Masoch, o de Bataille. Entre les primeres, Gloria Swanson, una bellesa tan excelsa i arrebatadora com el seu puritanisme, el mateix que li va fer practicar-se un avortament, quan va quedar embarassada del patriarca dels catòlics Kennedy, utilitzant-li per a fer desaparèixer les còpies de “La Reina Kelly” i acabar amb la carrera de director de Stroheim, perquè li semblava una vilesa les imatges profanes en les quals se li cauen les calces davant un regiment de Dracs, mentre en la hiperlibidinosa habitació de la blasfema i promíscua reina, interpretada per Seena Owen, envoltada d’àngels sexuats com hermafrodites, s’embriaguen amb alcohol d’alta graduació (estem en plena “llei seca”) sota un crucifix, situat sobre una “tauleta-confessionari” en la qual conviuen “El Decamerón” amb xeringues rebossants de morfina. Al seu costat, Luís Buñuel és un preàmbul de Sor Citroen.
|
